Sava Savanović torna a ser protagonista i de nou pel mateix tema. Els vampirs venen i els serbis no volen quedar-se marginats d'un negoci del qual tenen matèria prima de primera qualitat, puix els vampirs són una tradició encara viva en aquell país. Que llanguiex, certament, però viva. A finals del novembre pasat es va publicar que les autoritats locals de Zarožje, havien advertit la seva població que es previngués contra els possibles atacats de Sava Savanović. La causa era l'enfonsament del molí dels Jagodićii i l'estranya fressa que hom havia sentit al bosc. La tradició diu que Sava Savanović vivia en aquest molí on segava la vida dels pagesos que anaven a moldre-hi el gra. Ara, sense un habitatge digne, el vampir estaria cercant una nova llar de manera que per evitar mals sobre la població se li demana que protegeixi les finestres i portes dels immobles amb alls, i les estances de la cases amb creus beneïdes.
El molí de Jagodićii, on segons la tradició romania el comdenant Sava Savanović
Tomas Longinovic (University of Wisconsin-Madison)
Tomislav Longinovic és un professor de llengües eslaves i literatura a la University of Wisconsin.-Madison (EUA). Actualment és ciutadà americà, però va néixer i créixer a Belgrad, capital de l’antiga Iugoslàvia, on va viure fins el 1982. Des de llavors aquest antic estat s’ha esberlat formant 7 nous estats independents.
Una dècada de guerres civils, especialment a Bòsnia i al Kosovo va costar mils de vides i va sumar el terme “neteja ètnica” al vocabulari d’eufemismes sanguinaris.
Longinovic percep que la història li ha imposat la carrega de com explicar com un estat amb tanta cultura i història desaparegués en tal sagnant fratricidi a les darreries del segle XX.
Podria trobar-se la resposta només en judicis racionals a partir dels quals la gent suposadament pren decisions? O més aviat resideixen en allò que Longinovic anomena “l’imaginari”.
Segons aquest concepte les nacions requereixen unes arrels, una història, un propòsit i longevitat, el que es podria anomenar una línia de sang. En molt sentits això li recorda el mite del vampir sanguinari –la que ha acabat imposant-se en l’imaginari popular. Una criatura antropomorfa que beu sang per aconseguir la immortalitat. Metafòricament parlant, les nacions “beuen” la sang dels seus joves guerrers als quals envia ala batalla.
L’any 1995 quan a Iugoslàvia encara es patien les violents conseqüència dels enfrontament, Longinovic estava treballant en un projecte de literatura de l’Est d’Europa. Observant que el mite del vampir no és en cap lloc més intens que en els Balcans, va aprofitar l’oportunitat de crear un vincle metafòric entre el vampir i la convulsió nacionalista que estava destruint el seu país.
Aquesta idea ha anat germinant fins a convertir-se en un curs bianual que omple les 300 places en els deu primers minuts des que s’obra la matrícula, mostrant la fascinació que els vampirs tenen per als estudiants de grau. I l’any passat, Duke University Press va publicar Vampire Nation, un tractat acadèmic sobre els usos i abusos de la imaginació.
Després de la Segona Guerra Mundial, Iugoslàvia es va convertir en un estat comunista multi ètnic. La seva dissolució va començar el 1991 i igual que en el cas de la Unió Soviètica, el nacionalisme es va convertir en la única “idea dominant”, segons Longinovic. Els estats en els quals s’ha convertit (Sèrbia, Montenegro, Bòsnia, Kosovo, Croàcia, Eslovènia i Macedònia) representen per a aquests professor un nacionalisme propi que és “una identitat ressuscitada del passat.” Longinovic opina que “les noves pressions per a convertir-se en serbi, o croata o macedoni, van causar un enorme trauma, estrès i violència, especialment a les àrees de barreja on molta gent no podia decidir a quin grup ètnic pertanyia.”
I aquesta confusió i la cerca d’una identitat recorden a Longinovic les narracions de vampirs que ell havia escoltat dels seus avis. Diversos mites vampírics –llegendes sobre la inmortalitat, criatures fosques que beuen sang o altrament extreuen les forces vitals– han existit sempre des dels temps de l’Antic Testament, assenyala Longinovic.
Aquest mites i llegendes ofereixen comprensió sobre la psicologia, la economia, la història i la política del desastre Iugoslau. “La nació es basa en el concepte de sang comuna i el vampir és l’anvers d’això – sang aliena– , sang manllevada d’altres per a fer possible la pròpia vida.”
En ambdós casos, diu el lingüista, “la sang és el lligam en el temps, del passat cap al futur.
El nacionalisme també té a veure amb el territori comú que és exigit per la ‘nostre pròpia’ gent. En algunes narracions [Dràcula de Bram Stoker], el vampir transporta la seva pròpia terra. És la barreja de sang i terra el que forma part del discurs nacionalista.El vampir es converteix en el costat fosc del discurs nacional.”
El vampir balcànic –un repulsiu i gras camperol– contrasta amb el pulcre noble amb esmòquing de la novel·la d’Stoker. Però encara que Dràcula va redefinir la tipologia vampírica, encara serveix per a un propòsit polític en etiquetar els Balcans com una terra d’horror i violència per als lectors d’Europa Occidental. Els persistents efectes de la novel·la són evidents, indica Longinovic, quan la gent li pregunta si es segur viatjar als Balcans.
El mite del vampir ha estat utilitzat per a d’altres propòsits polítics, afegeix Longinovic, La pel·lícula alemanya Nosferatu, “contenia la imatge popular dels jueus com ‘una altra cultura’ especialment en el nas ganxut del vampir principal”.
Els contes de vampirs donen suport als temes nacionalistes mitjançant el reforç de la lluita constant contra l’intrús (l’estrany), diu Longinovic. “La transmissió d’aquest trauma és crucial. Segons es recordin de traumàtics els passats governs, viuràs el del present”, afegeix.
Els contes sagnants de la poesia èpica Sèrbia, per exemple, reforcen l’amarga memòria de la dominació turca de Sèrbia, la qual va acabar el 1878, després de 4 segle. “Hi ha cançons que parteixen de l’època de dominació turca, que perpetuen la vergonya generació darrera de generació, i criden a la revenja. I això va preparar el camí per a la guerra entre la majoria cristina de Sèrbia i la majoria musulmana de Bòsnia.
En una espiral mortífera de retroalimentació, la creuada per una venjança nacional és propicia per al mite vampíric i aquest dóna de menjar el nacionalisme. “En el nacionalisme, la gent sempre proclama que estimen el seu país o odien els altres, és sempre emocional, més que raonable,” diu Longinovic. “D’on surt aquest amor? És necessari examinar-ho. Com s’elaboren aquestes emocions? Com la gent acaba en aquests actes de salvatgisme?
El nacionalisme és com un vampir, conclou Longinovic. “És alguna cosa que mai acaba. Sempre està buscant noves víctimes”.
Encara que s’ha documentat perfectament que les malalties tenen molt poc o res a veure amb la creença del vampir, és freqüent trobar articles, blocs i webs que intenten explicar aquesta creença per mitjans mèdics. Aquestes són els mals més associats amb el vampirisme.
La Pesta
La pesta, malaltia infecciosa produïda per la Yersinia pestis i transmesa per les puces de les rates i altres rosegadors, és la més factible per explicar en forma simple però versemblant les epidèmies de vampirs en l'edat mitjana. Precisament aquest fenomen també és descrit com a rerefons de la història principal d'un vampir en obres cinematogràfiques com el Nosferatu de Murnau o de Herzog.
Durant el segle XIV, especialment en Prússia oriental, Silèsia i Bohèmia, per evitar el contagi les víctimes de la malaltia eren enterrades prematurament sense constatar la mort clínica. Molts d'aquestes víctimes van patir per això una llarga i atroç agonia, infligint ferides en el seu intent d'escapar de les seves tombes. No és estrany, per tant, que en l'exhumació es trobessin al cadàver conservat i amb taques de sang, el que a falta d'una millor explicació estimulés la imaginació supersticiosa de la gent atribuint una condició de vampirs.
El carboncle o àntrax
Aquesta malaltia molt contagiosa, capaç de crear gravíssimes epidèmies, produïda pel Bacillus anthracis que es pot transmetre dels animals a l'home, podria semblar la simptomatologia d'una víctima d'un vampir. Els afectats presenten febre alta, set intensa, convulsions, dificultat respiratòria i al·lucinacions que s'atribueixen a la manca d'oxigen, amb una sensació d'asfíxia que podia ser expressada per part de la víctima com l'estrangulació a mans d'un vampir.
L'anèmia
Aquesta malaltia clàssica, sovint associada a les anteriors, consistent en un dèficit en la quantitat o qualitat dels glòbuls vermells de la sang encarregats de transportar l'oxigen a tot el cos, també pot explicar la creença en l'afectació dels veïns i familiars reunits en el presumpte vampir. Les suposades víctimes presentaven una forta pal•lidesa acompanyada d'intensa fatiga, cansament i respiració entretallada, símptomes i signes clínics que es poden explicar amb aquest trastorn que no sempre es deu a la pèrdua de sang, sinó que forma part també del quadre d'una desnutrició, ja sigui per falta d'adequada alimentació per les pròpies malalties, o les caresties degudes a les guerres, quan no per dejunis amb motivacions religioses que tenien l'objectiu de purgar els pecats i veure's lliure del perill de la pesta.
La ràbia
La ràbia, infecció viral del sistema nerviós, és la malaltia transmissible que científicament explicaria adequadament el mite del vampir, especialment quan el seu auge a Europa coincideix amb epidèmies d'aquesta afecció durant els segles XVI i XVII, en particular la ocorreguda a Hongria entre 1721 i 1728.
Es transmet als humans generalment per mossegada d'animals com gossos, llops i ratpenats, portadors habituals de la malaltia i que en el folklore han estat relacionats amb els vampirs. Un metge anònim ja esmentava el 1733 que el vampirisme era una malaltia contagiosa d'una naturalesa semblant a la que sobrevé després de la mossegada d'un gos rabiós.
Durant el període d'incubació i fase preclínica (habitualment entre 1 any i 3 mesos), pot manifestar-se amb sensacions anormals com parestèsies, dolor a la zona de mossegada i simptomatologia inespecífica inicial (febre, pèrdua de gana, fatiga, depressió, por, ansietat i somnis angoixants) assemblant-se a una progressiva transformació de la persona en un vampir.
La fase clínica, corresponent a una encefalitis donada la predilecció del virus per afectar el sistema límbic (important en el control de les emocions i la conducta), es caracteritza per un quadre de "ràbia furiosa" consistent en símptomes, similars als assignats al vampir folklòric, com són: inquietud i agitació creixents que poden arribar fins a la agressivitat, insomni persistent i alteració del ritme del son, i modificacions de la conducta sexual expressades com hipersexualitat. A causa de freqüents espasmes musculars a la cara, faringe i laringe, el pacient emet sons roncs i ofegats amb una retracció dels llavis de manera que apunten les dents com si fos un animal. Una exaltació dels reflexos, pot causar accessos de furor maníac enfront de petits estímuls, com lleus contactes, corrents d'aire, llum i sorolls, certs olors o excitacions mínimes com veure la seva imatge reflectida en un mirall. Els malsons i les al·lucinacions també solen estar presents en aquest tipus de quadre florit de la ràbia que generalment és mortal.
L'espasme muscular i els reflexos anormals en faringe produeixen característicament un rebuig del pacient a l'aigua el que s'anomena hidrofòbia, nom pel qual es coneix també a aquesta malaltia, causat pels intensos dolors en intentar empassar aigua o simplement amb la seva visió (seria extrapolable a l'aigua beneïda?). Els problemes per empassar la seva pròpia saliva, causen que aquesta s'acumuli i gotegi de la seva boca formant bromera.
La Porfíria
En particular el tipus de porfíria eritropoiètica congènita o mal de Günther, produïda per una anomalia genètica i hereditària, s'ha alçat amb el títol de "malaltia dels vampirs", però, tot i curiosa i mereixedora d'estudi, no serveix per explicar les formes epidèmiques del vampirisme pel fet que és molt poc freqüent o escassament diagnosticada.
La malaltia es caracteritza bioquímicament per una alteració genètica de l'activitat de l'enzim encarregada de metabolitzar les porfirines pigments precursors del grup Hemo component de l'hemoglobina que s'encarrega del transport d'oxigen en la sang i li dóna el seu característic color vermell. El resultat és una acumulació excessiva en els teixits d'aquestes substàncies, la qual cosa clínicament es manifesta en una sèrie de símptomes, signes i complicacions que coincideixen amb certes característiques atribuïdes vampirs del folklore, com són:
Fotosensibilitat: El dipòsit de porfirines a la pell produeix una hipersensibilitat a certes radiacions de l'espectre solar (les de 400 nm de longitud d'ona i en menor grau les de 500 a 600 nm), el que desencadena un procés de producció de peròxids que, en alliberar oxigen atòmic en els teixits, provoca destrucció cel·lular, manifestat per un fort envermelliment, esquerdament i sagnat de la pell; formació de butllofes que s'infecten fàcilment; formació d'erosions i úlceres que en cicatritzar deixen marques i deformacions a la zona afectada . A més, l'organisme, en un intent de protegir la pell del sol, desenvolupa hirsutisme o creixement anormal del pèl al front, pòmuls i extremitats i en zones inusuals com els palmells de les mans, característica que per exemple Bram Stoker inclou en la seva novel·la en descriure per primera vegada al comte Dràcula.
Deformitats facials o "fàcies vampírica": Produïda quan les lesions facials són extenses, reincidents i mutilants, destruint els llavis (que deixen la dentadura al descobert, donant l'aparença a les dents de ser més grans que el que és normal), els cartílags del nas, mostrant frontalment els forats nasals, o els auriculars, donant ocasionalment un aspecte punxegut a les orelles. Igualment, amb l'acumulació de porfirines dels ulls poden aparèixer de color vermellós i en les dents apareix l'anomenada eritrodòncia pel dipòsit porfirínic a la dentina.
Pal·lidesa extrema i ansietat per la sang: Els defectes en la producció d'hemoglobina produeixen anèmia amb tota la seva simptomatologia característica, de la qual és destacable la pàl•lida imatge clàssica del vampir. Un tractament habitual de l'anèmia és l’ús les transfusions de sang o del grup Hemo, que no només milloren l'anèmia sinó que frenen la producció de porfirines i molts atribueixen que per aquesta raó els pacients tenen ansietat per la sang. Antigament la terapèutica mèdica per les anèmies incloïa beure sang d'altres animals, el cert és que els sucs digestius la destrueixen i per tenir cert benefici i que pogués absorbir una mínima part del grup Hemo, el pacient hauria d'ingerir més quantitat que la que es necessita via intravenosa.
Intolerància a l’all: Aquesta hortalissa, part dels elements clàssics per espantar vampirs, que es fa servir des de temps antics en atribuir-li propietats antisèptiques, antiparasitàries, expectorants o hipotensa, pel que sembla segons estudis recents produiria un bloqueig de la coagulació de la sang en inhibir l'agregació plaquetària i un dels seus elements, el disulfur d'alil, d'altra banda, podria destruir el grup Hemo, la qual cosa podria augmentar el malestar del pacient amb porfíria.
Dissociació emocional o mental del pacient: Aquest tipus de porfíria no trastorna, curiosament, la sensació de benestar del malalt, encara que pel tipus de vida a què es troba sotmès és freqüent que s'alterin les facultats mentals, la qual cosa podria explicar les obsessions i crueltats que s'atribueixen als vampirs.
Prevalença entre grups familiars: Encara que la porfíria no explica bé les epidèmies de vampirs, s'ha intentat associar-la al mite per la seva prevalença entre grups poblacionals tancats o famílies donat el seu mecanisme de transmissió genètica, basant-se en el dret de cuixa que en la societat feudal era freqüent, la qual cosa suposa la transmissió del material genètic del noble senyor feudal afectat de porfíria a les famílies dels seus servents o del poble pla, produint diversos casos en un mateix període i amb relativa freqüència, explicant així la prevalença en l'entorn familiar del supòsit vampir original. D'altra banda, entre les diverses varietats de la porfíria (especialment a l'aguda intermitent, clapada i coproporfíria) pot desencadenar crisi per la ingesta d'alcohol o per l'estrès intens que es ocasionaria amb relativa facilitat en l'àmbit supersticiós de la població crèdula amb els vampirs
Traducció d'un article de Fernando Marquez a Diario del Misterio
Més de dos segles abans que Bram Stoker inundés la cultura popular amb el seu Dràcula, un vampir croat anomenat Jure Grando ja sembrava el terror entre els pobletans d’Ístria.
El llegat d’aquest vampir segueix avui viu com a atracció turística en Kringa, la semideserta localitat croat on va viure, va morir, es va alçar de la tomba i va ser novament mort pels seus paisans.
Al cementeri del poble, cap tomba porta el seu nom i ningú sap donar pista d’ella. "Aquesta tomba mai va existir", va assegurar amb lúgubre fastig a EFE una dona en el cementeri local.
"Els veïns probablement van enderrocar i van cobrir la tomba per por de que Grando tornés com a vampir per a maltractar-los", va explicar amb un misteriós somriure Igor Rajko, empleat del museu dedicat al vampir. "Hi ha sepulcres sense nom", va afegir enigmàtic.
Un d’ells, un imponent sepulcre anònim, va resistir tots els intents de ser fotografiat o filmat per la reportera: entre tots els arxius, només aquests bloquejaven contínuament l’ordinador en una curiosa falla tècnica. O alguna cosa més.
La llegenda narra que Grando va ser un llaurador que va morir el 1656 i es va transformar en un malèfic ser que s’alçava de la seva tomba.
El vampir abusava sexualment de la seva pròpia viuda, qui va descriure amb horror com el cadàver del seu espòs se li apareixia amb un somriure espantós, la boca sagnant i fent un soroll horripilant esforçant-se per respirar.
Per a posar fi al malefici, el rector va assaltar el vampir amb un crucifix
Demandant que deixés d’aterrir-los.
Encara que les llàgrimes van sortir dels ulls de l’espectre, Grando va continuar aterrint a l’aldea fins al punt que un grup de pobletans el van atrapar i van tractar de perforar el seu cor amb estaques d’arç.
La història explica que ni tan sols el remei més conegut contra els vampirs va produir efecte i que les nits següents Grando es va venjar dels seus agressors: tocava a les portes de què li havien atacat i en cada casa alguna persona moria després de grans patiments com si algú li haguera xuplat la sang.
No va ser fins a 1672 quan, en un nou intent de posar fi a la maledicció, nou audaços pobletans i el rector van acordar degollar la criatura malèfica mentre descansava a la tomba.
El més valent entre ells, un cert Stipan Milasic, va aconseguir després d’una batalla feroç tallar-li el cap mentre el vampir saltava i cridava horriblement. De la ferida va sortir-ne tanta sang que va cobrir als presents. Quan va vessar de la tomba, el monstre finalment es va rendir.
Des de llavors la pau va tornar a Kringa. La mateixa pau inalterada que ara pertorben només els turistes interessats en el vampir.
Al cafè "Jure Grando" se serveixen còctels especials com la "Sang de vampir", el "Petó de vampir" i el "Orgasme vampíric".
Al restaurant "Danijela" se serveixen plats com "Pollastre diabòlic", embotits de sang i "Venjança de vampir", un gelat d’all, un tradicional repel·lent de vampirs.
Al cafè s’organitzen festivals de literatura fantàstica i el contigu Museu de Jure Grando s’ofereix objectes de la tradició popular com a taüts i un antic receptari contra vampirs.
Una de les receptes és un preparat de mel que les "donzelles assaltades sexualment de nit per algun vampir" han de fregar sobre "els llocs vergonyosos" per a alliberar-se del malfactor.
El vampir d’Ístria va ser ja descrit en 1689 per l’historiador eslovè Johann Weichard Von Valvasor a L’Honor del ducat de Craim. També Herman Hesse es va referir a ell en 1925 en una obra sobre llegendes de bruixeria i espectres.
"Jure Grando és el més antic vampir documentat a Europa, amb nom i cognom, any d’aparició, testimonis, fins a la descripció del seu caràcter", va comentar a EFE l’escriptor croat Borís Peric.
Peric, que va estudiar a fons aquest fenomen, va assegurar que la figura de "Jure viu avui en la de Dràcula" ja que el cas va inspirar, a través de Valvassor, la literatura d’horror del romàntic segle XIX.
Sava Savanović (en ciríl·lic Сава Сaвановић), és un vampir els recorreguts del qual formen part del folklore de l’oest de Sèrbia. El personatge es va fer popular gràcies a Milovan Glišić (1847-1908), una de les figures principals del moviment literari conegut com "realisme serbi". Glišić es va inspirar en les històries que narraven els llauradors sobre Sava per a escriure en 1880 el seu conte Posle devedeset godina (Noranta anys després). El relat de Glišić va servir de base al seu torn la pel·lícula Leptirica (Лептирица, papallona), una producció de la televisió sèrbia de 1973.
Sava va viure en el segle XVIII. En vida treballava en un molí d’aigua situat al costat del rierol Rogačica, prop de Zarožje, en el municipi de Bajina Bašta. Al morir Sava va tornar com a vampir, rondant pels llocs que va freqüentar en vida. Cada nit rondava prop del vell molí fent víctimes entre els llauradors de la regió, especialment entre aquells que s’acostaven al molí per a moldre el gra, als que xuplava la sang provocant-los la mort.
Rogačica, prop d’una aldea fundada al segle XII, Zarožje, en el municipi de Bajina Bašta. Al morir Sava va tornar com a vampir, passejant pels llocs que va freqüentar en vida. Cada nit rondava prop del vell molí fent víctimes entre els llauradors de la regió, especialment entre aquells que s’acostaven al molí per a moldre el gra, els que dessagnava provocant-los la mort.
Encara és possible visitar "el molí del vampir", una atrotinada estructura de fusta. Que serveix per a fer fotos als turistes. S’accedeix a través d’un camí solitari que transcorre entre les fagedes des del poble de Petnica, a 5 quilòmetres de la ciutat de Saljevo.
El molí és propietat des de fa diverses dècades de la família Jagodići, de la que pren nom l’edifici actualment: Jagodića vodenica (el molí dels Jagodići). Hi ha una entrevista en Serbi a la xarxa a un dels membres de la família, Radoslav Jagodić que comenta "No tinc por de Sava Savanović. No hi ha vampirs aquí", comentant a més com el molí va deixar de funcionar en els anys 50, en els temps del seu avi Miloš Jagodić.
I continua: "La llegenda de Sava Savanović fa temps que existeix en la nostra terra i alguns narraven històries, especialment antigament, quan es creia en els vampirs. Jo he pernoctat totalment només en aquest molí unes cinquanta vegades almenys i mai ha passat res."
Radoslav a més té la seva pròpia teoria sobre com va prosperar la llegenda sobre el vampir: "Va ser per esta zona on els bandits es dedicaven a robar i a coses pitjors. Recordo que quan jo era un xiquet no passaven dos o tres setmanes sense que aparegués algú amb el coll trencat..." Segons Radoslav els bandits impulsaven les històries sobre vampirs que rondaven el camí, per a propalar la por i evitar que els buscaren a ells com a causants dels crims que es cometien en la regió.
Sava apareix també de forma fugaç en l’obra Strah I Njegov Sluga ("Por i el seu criat") de l’autora sèrbia Mirjana Novaković.
Però el seu possible interès com a reclam ha convertit en notícia a Sava darrerament; inclús fora de les fronteres sèrbies. A l’abril algunes agències d’informació distribuïen la notícia que l’aldea de Zarožje, que compta amb uns mil habitants, i en els muntanyes del qual va actuar el vampir, ha començat una batalla legal contra la veïna Valjevo, ciutat d’uns 60.000 habitants. La disputa va començar quan aquesta última va utilitzar la imatge del vampir com a reclam publicitari en una fira de turisme. L’aldea de Zarožje considera que els han robat una llegenda pròpia, que forma part de la seva "herència cultural". Branko Stevanovic, director del Centre Turístic de Bajina Bašta, municipi a què pertany l’aldea, va declarar que "els habitants de Zarožje protesten i no entregaran al seu vampir".
Per la seva banda la ciutat de Valjevo, al·lega que la història de Sava està també lligada a la seva. Per un costat el no mort també va estar fent de les seves en els seus muntanyes; i d’una altra, al·leguen que va ser en Grada, prop de Valjevo, on va nàixer Milovan Glišić, qui va immortalitzar el vampir amb el seu relat, de manera que tots els habitants de la ciutat han crescut coneixent els recorreguts de Sava com quelcom seu.
La idea d’usar la imatge del vampir com a figura per a promocionar el turisme de la regió va partir de Vladimir Krivosejev, de l’associació turística "Valjevo per a vosaltres", qui afirma que hi ha sentit moltes històries sobre Sava a ciutadans de Valjevo i contornada. En les seves declaracions a l’agència EFE acusava els paisans de l’aldea de Zarožje de voler usar esta controvèrsia com una manera de promocionar-se ells mateixos quan es van donar compte de l’èxit que va tindre la idea d’utilitzar al vampir com a imatge de l’oferta turística de Valjevo.
El relat de Glišić, "Noranta anys després", en el que Sava apareixia com a vampir va inspirar la pel·lícula Leptirica (Лептирица, Papallona), rodada per a televisió iugoslava l'any 1973 i dirigida per Djordje Kadijevic, autor també del guió.
Una de les escenes de la pel·lícula
Sinopsi del film
L’acció comença amb una escena en què el vell moliner Vule (interpretat per Toma Kuruzovic) s’alarma en escoltar uns estranys sorolls; però acaba adormint-se. Transcorregut un temps la pedra del molí deixa de funcionar, un ciri s’apaga i apareix un estrany ser pelut, de pell ennegrida, envoltat en un hàbit negre. Les seves mans mostren unes ungles llargues com a urpes i en la seva boca dents llargues i esmolats. La criatura es llança al coll del moliner, li mossega brutalment, i xupa la seva sang fins a matar-lo.
Esta escena dóna pas a una altra en què un jove granger sense molts recursos, Strahinja (Rotar Bozovic), s’enamora de la filla de l’alcalde. La xicota, una bella xica de llarga cabellera roja, s’anomena Radojka (Mirjana Nikolic). El seu pare, Zivan (Slobodan Perović), no veu amb bons ulls esta relació i no permetrà que un granger sense recursos es casi amb la seva filla. Desesperat, Strahinja abandona el poble i se’n va a Zarožje, on troba uns llauradors que parlen sobre la maledicció del molí. Amb Vule, ja són quatre els moliners que han mort en un any. Temen que Sava el vampir ha tornat. Ningú d’entre ells vol ser moliner; però Strahinja accepta i passa la nit en el molí.
Allí sobreviu a males penes a l’atac del vampir i confirma els grangers que ha vist a Sava Savanović. Els llauradors decideixen visitar a Mirjanicka, la dona més vella del poble veí, per a tractar d’esbrinar on està soterrat el vampir. Segons l’anciana la tomba està sota un om al costat d’una rasa. Com no la troben un dels llauradors suggereix utilitzar un vell procediment: es necessita un semental, una estaca i aigua beneïda.
El cavall es deté en un cert lloc del bosc. Seguint el costum caven allí i troben per fi el taüt. Abans de clavar l’estaca el sacerdot que els acompanya es persigna: "En el nom del Pare, del Fill, de l’Esperit Sant. Amén." Després besa la seva creu i resa unes oracions en eslau antic. Colpejant amb un pic claven una estaca en el fèretre i aboquen un cànter d’aigua beneïda en el forat. Però en aquest moment escapa del fèretre una papallona què tracten de capturar sense èxit. Agraïts amb Strahinja, els llauradors de Zarožje l'animen i li ajuden a emportar-se a Radojka sense que el seu pare s’assabenti.
Per fi se celebra la boda. Però la nit abans Strahinja, burlant la vigilància que seguint el costum han imposat en la porta de la núvia, es cola en l’habitació de la jove mentre està dormint. Al despullar-la descobreix un forat ensangonat sobre el seu pit, com el que produiria una estaca. Radojka es desperta i a l’obrir els ulls es transforma en un horrible criatura de pell ennegrida i coberta de pèls, i horribles i esmolats dents. La criatura es llança al coll de Strahinja quan pretén fugir. Amb ella a l’esquena corre fins a la tomba del vampir, on aconsegueix desfer-se a la fi de la seva maligne abraçada.
Ficat en la rasa on van trobar la tomba del vampir extreu l’estaca ensangonada del taüt. En mirar fora comprova que la camisa de dormir blanc de Radojka està allí, però ella no. Envoltada en vestimentes negres surt del taüt i Strahinja clava l’estaca en el seu pit just quan es tira sobre d’ell. La pel·lícula acaba amb una escena a l’alba sobre la tomba, amb el cos del jove jaient immòbil en el sòl mentre una papallona mou les ales posada sobre el seu cap. L’estaca està al seu costat, però no hi ha rastres del cos del vampir.
El film va tenir un enorme impacte i pràcticament no hi ha serbi que, sent petit en la dècada dels 70, no la recordi, perquè segons sembla va ser emesa en un horari en què molts encara estaven alçats, en un país on no eren normals aquests tipus de films. Sembla que inclús algun adult va quedar profundament impressionat per la història. Ni ha prou en dir que a Skopje, actual capital de Macedònia, un espectador va morir de por veient la pel·lícula.
Informació procedent majoritàriament del web en espanyol de Javier Arries
L'antropòleg forense italià Matteo Borrini ha donat a conèixer aquests dies a la premsa els descobriment da dos anys del cadàver d'una dona en una fossa comuna de 1576 a l'illa de Lazzaretto Nuovo, a Venècia. El cos tenia incrustat un maó a la boca perquè es considerava que era una vampiressa i volien evitar que seguís "mossegant", segons ha pogut confirmar ara després dels estudis d'odontologia forense. A l'Edat Mitjana, Venècia va patir diverses plagues que van dur la població a enterrar milers de persones en fosses comunes com la trobada per Borrini. La investigació apunta que en l'època es pensava que els vampirs d'alguna manera s'alimentaven de mastegar els altres morts i que podien transmetre malalties. Per això, la convenció indicava que calia introduir-li un objecte a la boca perquè deixés d'alimentar-se i morís definitivament.Borrini ha indicat que ha arribat a la conclusió que en el segle XVI es van pensar que aquesta dona era una vampiressa després d'estudiar diversos tractats com el Dissertatio historico-philosophica de masticatione mortuorum, escrit pel teòleg protestant Philippus Rohr el 1679.
Segons l'autor de del web pratdip.net, David Izquierdo Zafra, els dips donen nom al poble de Pratdip (Baix Camp), però el tema no sembla tan clar si fems cas el Onomasticon Cataloniae de Coromines que dóna un orifen etimològic que no té res a veure amb aquests animalets.
Diu Izquierdo, que segons la tradició, els dips eren uns gossets de color fosc que vivien a les rodalies del poble. Com és natural deurien seguir sovint els traginers i, per la nit, els homes s'espantaven en contemplar només uns ulls ferotges que els escodrinyaven. També deurien atacar els ramats i, seguint Izquierdo, a es limitaven a veure's la sang de les seves víctimes, el que els donaria la fama vampírica. Ara bé a la viquipèdia es diu que els dips només eren una forma de fer agafar por als borratxos del poble i evitar així que es dediquessin a beure més del compte, fet que resulta més creïble. Sigui com sigui, no es conta que mai se'n capturés o matés cap, però durant el segle XIX desaparegueren per sempre. Aquestes bestioles estaven ja representades en el retaule de Santa Marina de 1602. També es trobava en el de 1730, on es retallava el relleu negre del dip, sobre un fons daurat, amb la cua aixecada i una llengua vermellosa que eixia de la boca amenaçadora, conferint-li un aspecte diabòlic. També s'utilitza en el segell municipal des de 1700.L'actual escut oficial de Pratdip (veure imatge superior), està datat de 2005 i inclou un simpàtic i esquemàtic dip. Joan Perucho, s'inspirà en aquesta llegenda per a la seva novel·la Les històries naturals (1960), on el dip és un vampir amb similituds al de Bram Stoker, però situat en les guerres carlines.
