El vampir va ser popularitzat al començament del segle XVIII i va emergir més específicament a Europa oriental, especialment als Balcans. En aquestes tradicions folklòriques, els vampirs eren descrits com aparicions en mortalla que, visitant els seus familiars, causaven mort i desolació al veïnatge. A la mateixa època, el benedictí francès Augustin Calmet, el descriu com una «aparició en cos», distingint-se així de les aparicions immaterials (fantasmes o esperits) (1).
El personatge més carismàtic i sofisticat del vampir de les ficcions modernes va aparèixer amb la publicació el 1819 del llibre El Vampir de John Polidori en el qual el personatge de l’heroi no-mort s’inspira en el seu pacient Lord Byron. El llibre va aconseguir força èxit però és l'obra que Bram Stoker va escriure el 1897, Dràcula, continua sent la quinta essència del gènere, establint una imatge del vampir popular de les obres de ficció encara que estigui molt allunyat dels seus avantpassats folklòric del quals no conserva més alguns trets específics.
El vampir a la Història
Els contes de vampirs apareixen molt aviat, però trobaran el seu moment àlgid en el segles XVII i XVIII, quan els relats de vampirs es fan més nombrosos.
A l’antiguitat
A la Grècia antiga, les ombres del regne de l’Hades són llamineres de la sang de les víctimes (2).
Els antics temien vagar per la Terra si no eren enterrats per la seva família o els seus amics ja que el descans definitiu venia de la incineració, el que explica el mite de Polinices, Aristeu, Plató i Demòcrit que sostenien que l’ànima pot romandre amb els morts privats de sepultura. Les ànimes desgraciades i errants es deixen atreure llavors per l’olor sang. Un es pot referir a Porfiri
de Tir (Dels sacrificis, c. II «Del verdader culte»). Els endevins se servien llavors d’aquestes ànimes per endevinar els secrets i tresors. Tenint coneixement de la seva presència, els homes van buscar mitjans per apaivagar-los o oposar-s’hi. A Certa, segons Pausànies, s’enfonsava un clau al cap de certs morts. Ovidi també parlarà dels vampirs. Teòcrit assenyala també les empuses (espectres multiformes de la nit que podent convertir-se en monstres innominables o en criatures del somni, també anomenats dimonis de migdia).
A l'Imperi romà, es promulgà la llei Jus Pontificum segons la qual els cossos no havien de ser deixats sense sepultura. A més, les tombes eren protegides contra els lladres i enemics. Les violacions eren considerades com sacrilegi i eren castigades amb la mort. En la mitologia trobem la Làmia, una vampira necròfaga, reines dels súcubs que devoren els fetus i que espanten els nens a la nit (Horaci, Art poètica, 340). De la Làmia vénen les làmies, més necròfagues que vampirs: lascives, onejants, serpentines, àvides de luxúria i de mort, als peus de cavall i als ulls de drac. Atreien els homes per devorar-los i es poden assemblar als súcubs. S’assenyalen també les estrigues, dimonis femelles alades proveïdes de pic, així designats a causa dels seus crits aguts, i els omosceles, dimonis amb peus de ases que atacaven els viatgers perduts...
Edat Mitjana i Edat moderna
Al segle XII, els vampirs eren considerats tan nombrosos a Anglaterra que eren cremats per calmar la passió popular. Més tard, al segle XIV, Herenberg cita precisament dos casos en 1337 i 1347: els presumptes culpables de vampirisme van ser empalats i cremats. Igualment, al segle XV, les epidèmies de pesta són l'ocasió per a la població (sobretot a Europa de l'Est) d'un verdader frenesí antivampir. Es veu aparèixer al segle XVI, la primera gran figura del vampirisme: la comtessa hongaresa Elizabeth Bàthory. A Moràvia, el bisbe d'Olmütz, davant la multiplicació de les queixes dels pobletans de la regió, va organitzar comissions d'enquestes. El primer cas de vampirisme amb nom i cognom i estudiat mínimament és el de Michael Casparek, en el 1718. El seu cas va ser objecte d'una enquesta oficial, al petit poble de Liptov a Hongria. Desgraciadament, molt poques dades en han arribat fins a nosaltres.
La paraula «vampir» apareix per primera vegada el 1725, quan un informe presenta l'exhumació del recentment mort Peter Plogojowitz un pagès serbi, que continua sent encara fins avui el cas més cèlebre de vampir històric al món. Ve llavors el cas d'Arnold Paole, soldat i camperol austrohongarès mort el 1726 i a l'origen de dues epidèmies de «vampirisme» de les quals la segona, el gener de 1731, va ser objecte d'un report detallat pel metge militar Johann Flückinger, generalment conegut sota el títol de Visum i Repertum. Aquest informe va ser abundantment reimpresa, tractat per Dom Calmet, i va fer escriure encara més tinta que el cas Plogojowitz. El més cèlebre continua sent tanmateix Sava Savanovi. Inicialment s’utilitzà el terme «vampyr». Un altre cas de vampirisme es el de Johannes Cuntius de Silèsia.
El vampirisme era per a l'Església catòlica (i per a Dom Calmet en particular) un assumpte seriós i polític (a la manera de la bèstia de Gévaudan). Les ànimes dels morts tenen tres alternatives: el Paradís, l’Infern o el Purgatori. Ara bé el vampir és un mort que no es troba en cap d'aquestes tres categories, ja que és una ànima que volta sobre la Terra. Simplement el fet de la seva pròpia
existència qüestiona doncs el dogma catòlic i per tant la potència de l'Església.
El cas Bàthory
La comtessa Elizabeth Bàthory és l’exemple històric més conegut en relació amb els vampirs. Aquesta aristòcrata hongaresa del segle XVI /XVII, hauria mort entre 100 i 600 noies, segons les llegendes populars, per banyar-se a la seva sang. Aquestes mateixes llegendes pretenen que considerava que banyar-se a la sang de noies podia permetre-li de continuar sent eternament jove. Encara que no presenti cap signe característic dels vampirs (no beu la sang), continua sent per a molts l'encarnació del costat aristocràtic del vampir, al contrari dels altres testimonis que, més tard, es referiran a pagesos.
El cas Vlad Drculea
Ciència i vampirisme
Diverses causes racionals podrien explicar nombrosos casos de suposats vampirisme o han pogut
alimentar les ficcions els en relació amb.
Patologies
Diferents patologies durant molt de temps sense explicació han pogut contribuir a l'edfificació de
les llegendes en relació amb els vampirs i dibuixar els seus trets específics.
La ràbia ha estat comparada amb el vampirisme per les fortes similituds en els símptomes i els comportaments dels que en són tractats: en els animals, comportament agressiu sobretot per la mossegada, hiperestèsia (sensibilitat excessiva dels sentits, a la llum, o a les olors, per exemple)... en els homes, aspecte pàl·lid, hidrofòbia... A més a més d'aquests símptomes que suggereixen similituds amb les llegendes sobre el vampirisme, la ràbia es propaga, entre altres per la mossegada d'animals, sobretot de ratpenat vampirs. Finalment, una epidèmia de ràbia castigava l’Europa de l'Est en el moment de l'aparició dels primers relats de vampirs.
Es pot igualment mencionar, la tuberculosi del qual el seu mode de propagació s'assembla força a certs relats de vampirisme, el lupus erythematosus, la catalèpsia o inclús la porfíria, dèficit d'un dels enzims que intervenen en la degradació de l'hemoglobina que pot conduir a un envermelliment de l'orina després d'exposició a la llum o traduir-se en una hiperpilositat.
D'altra banda, una malaltia ha estat sobrenomenada malaltia dels vampirs: la xeroderma pigmentosum. Els individus tractats no es poden exposar al raigs solars, sota pena de veure aparèixer greus lesions a nivell de la pell; la pell assoleix també un color molt pàl·lid a conseqüència d'un bronzejat totalment inexistent. A més, els malalts han d'evitar a qualsevol preu el consum d'all que allibera un enzim agressiu. Si bé tots aquests símptomes de la malaltia corresponen al mite dels vampirs, ha estat estudiada bé després dels primers relats de vampirs i les persones que n'eren tractades no havien de tenir doncs consciència dels efectes perjudicials de l'all i del sol sobre la seva salut.
Finalment, una patologia rara anomenada vampirisme clínic és un comportament que consisteix en la ingestió de sang humana, la seva pròpia (autovampirisme) o la d'altri. Aquest comportament és generalment el símptoma d'un afecte psiquiàtric.
Altres elements
Altres elements han pogut alimentar les llegendes tals com els enterraments accidentals o els cadàvers ben preservats en terres riques en arsènic, que afavoreix la seva conservació. Els casos més cèlebres de vampirisme són assenyalats en el països ortodoxes, on la no-putrefacció és signe diabòlic (al contrari del catolicisme que la considera com un signe diví).
Els vampirs a les obres de ficció
Els vampirs en la literatura
El tema del vampir ha inspirat els poetes i escriptors des que el 1748, Heinrich Augustin von Ossenfelder escriu Der Vampyr.
El 1797, o sigui un segle abans de Bram Stoker, Goethe, a la La núvia deCorint aborda en forma de metàfora l'estat de no mort d'una noia jove alimentant-se de sang.
El primer text anglès sobre aquest tema va ser the Vampyre de John Stagg el 1810. Però el primer personatge que va atreure l'atenció va ser Lord Ruthven, creat per John William Polidori el 1819 en el relat curt El Vampir. Cal destacar el context d'escriptura d'aquesta última narració. Durant una jornada plujosa Lord Byron va llançar un desafiament a, entre d’altres, John i Mary Shelley, amb l'objectiu d'escriure una narració posant en escena un esser mort viu. El primer es va aturar, però Mary Shelley va engendrar Frankenstein. Lord Byron, per la seva banda, mancat d'inspiració, va deixar les seves notes al seu secretari John William Polidori, que va treballar aquest esbós i va tenir un èxit immediat a Europa. De fet, la paternitat d'aquest relat va ser asprament discutida entre els dos escriptors i fos finalment atribuïda a Lord Byron.
Amb la seva publicació, el tema del vampirisme es fa llavors ineludible i nombrosos autors britànics, alemanys, francesos el versionen: Théophile Gautier, Hoffman, Tolstoi, etc.
El següent pas significatiu ve del mà de Sheridan Le Fanu amb Carmilla el 1872. Presenta el vampir com una víctima del seu propi estat i s'oposa alhora al convencionalisme de la Gran Bretanya abordant el lesbianisme del personatge, sabent que l'homosexualitat era fortament condemnada.
El 1897, Bram Stoker crea Dràcula que consagra el vampir personatge de ficció plenament.
Anne Rice contribuirà a fer retornar a una segona joventut al mite dels bevedors de sang, amb les seves Cròniques dels vampirs que debuten el 1976 amb l’obra Entrevista amb un vampir. En aquesta sèrie de novel·les, Anne Rice dóna una interpretació original dels orígens dels vampirs (3), i centra una bona part de l'obra al voltant de les interrogacions metafísiques i morals que poden tenallar els vampirs.
Més recentment, en la saga de Stephenie Meyer iniciada el 2005, Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi
i Aurora interrompuda, els vampirs viuen entre els humans i porten una vida normal alimentant-se de manera única de sang animal.
Obres clàssiques
- Dràcula de Bram Stoker
- Carmilla de Sheridan Le Fanu.
- El Vampir de John William Polidori.
- La dama pàl·lida, d'Alexandre Dumas.
Obres modernes
Juvenils
- El petit vampir, sèrie epònima per a nens d'Angela Sommer-Bodenburg.
- Els Vampirs de Manhattan, de Melissa de La Cruz.
- Petit Vampir, sèrie de Joann Sfar.
Altres
- Timmy Valentine, trilogia de S. P. Somtow
- Enterrar l'ombra de Storm Constantine
- L’amor en les venes i Les ànimes perdudes, de Poppy Z. Brite
- Ulleres de sol quan arriba la fosca Nancy Collins
- Sóc llegenda de Richard Matheson
- Crepuscle, Lluna Nova, i Eclipsi, de Stephenie Meyer
- Alba daurada de Lucius Shepard
- Salem’s Lot de Stephen King
Els vampirs en el cinema
Després de representacions del Dràcula de Bram Stoker al teatre, el mite va ser adaptat al cinema. La primera pel·lícula va ser Nosferatu el Vampir de Friedrich Murnau l’any 1922. Aquesta pel·lícula li va valer persecucions judicials per part de la vídua de Stoker que considerava que la pel·lícula era una adaptació del llibre i que Murnau hauria d’haver pagat els drets d’adaptació al cinema.
El 1931, Bela Lugosi interpreta en el cinema per primera vegada el paper de Dràcula en una pel·lícula de Tod Browning. Assumirà aquest paper quatre vegades en total. Queda com anècdota que Bela Lugosi va ser enterrat amb la capa de Dràcula. Va ser el 1956. El segon actor més representatiu del paper de Dràcula ha estat Christopher Lee que va aparèixer el 1958 a la pel·lícula de Terence Fisher Dràcula. Lee va interpretar aquest paper o similars en una desena de pel·lícules.
El cinema ha estrenat des de llavors diverses pel·lícules de terror o bé paròdiques sobre el tema dels vampirs: El Ball dels vampirs de Polanski el 1967 (parodia) amb Sharon Tate; Els Llavis vermells el 1971 d'Harry Kümel; L’Ànsia de Anthony Scott el 1983 amb Catherine Deneuve i David Bowie; les dues parts de Nit de por de Tom Holland el 1985 i de Tommy Lee Wallace el 1988... Es pot anotar l'excel·lent remake del Nosferatu de 1922, Nosferatu, el fantasma de la nit (1978) de Werner Herzog, amb Klaus Kinski, Isabelle Adjani i Bruno Gans, amb una escenografia romàntica i de gran qualitat.
Una mica al marge, al final dels anys 1960 i al començament dels anys 1970, el cineasta francès Jean Rollin va contribuir a erotitzar molt per força el mite en realitzacions d'un esteticisme d’una estètica molt personal.
El 1987, apareixen dues pel·lícules produïdes als Estats Units, Near Dark i Generació perduda (The Lost Boys) que rellancen l'interès per les pel·lícules de Vampirs.
Però no és fins al 1992 que el tema dels vampirs tornar amb força a les pantalles amb el Dràcula
de Francis Ford Coppola. Llavors, la producció de pel·lícules sobre aquest tema va augmentar i va permetre tant obres destacables com obres intranscendents (4).
Algunes pel·lícules posteriors:
- Entrevista amb un vampir de Neil Jordan, 1994; adaptació de la novel·la epònima d'Anne Rice.
- Vapirs de John Carpenter, 1998 ; segons la narració de John Steakley
- Blade, de Stephen Norrington, 1998
- El petit vampir, d'Uli Edel, 2000 ; segons les novel·les d'Angela
Sommer-Bodenburg - La Reina dels condemnats de Michael Rymer, 2000; adaptació de la
novel·la epònima d'Anne Rice - Caçadors de vampirs (The era of vampires) de Wellson Chin, 2002
- Underworld de Len Wiseman, 2003
- Underworld: Evolution de Len Wiseman, 2006
- 30 dies de nit de David Slade, 2007
- Twilight de Catherine Hardwicke, 2008; adaptació de la novel·la Crepuscle d’Stephenie Meyer
Animacions
Certs animacions japonès exploten també el tema dels vampirs, barrejant-lo amb la cultura tradicional nipona, el vampir oriental que és més prop d’un diable que del mort-vivent.
Pel·lícules:
- Vampir Hunter D: Caçador de vampirs d'Hideyuki Kikuchi, 1985.
- Vampir Princess Miyu de Naroumi Kakinouchi, 1988.
- Blood: The Last Vampire d'Hiroyuki Kitabuko, 2000.
- Vampir Hunter D: Bloodlust de Yoshiaki Kawajiri, 2000.
- Herushingu de Umanosuke Iida i Yasunori Urata, 2001
Sèries d’animació
- Vampir Host de Kaori Yuki, 2004.
- Trinity Blood de Tomohiro Hirata, 2005.
- Blood+ de Junichi Fujisaku, 2005.
- Hellsing Ultimate de Tomokazu Tokoro, 2006.
- Vampir Knight de Matsuri Hino, 2008.
Els vampirs a la televisió
Els vampirs més coneguts de la televisió (Spike i Àngel) són personatges procedents del món creat per Joss Whedon en les sèries Buffy, la caçavampirs i Àngel. Aquests presenten molt poques de les característiques clàssiques dels vampirs. Però, els guions d’aquestes sèrie, representen essencialment una metàfora de les pors i de les angoixes que els adolescents han de fer front per fer-se adults, i que els joves adults han de superar per portar la seva vida.
A la sèrie Supernatural, els germans Winchester lluiten igualment contra els vampirs. També es poden citar les sèries Moonlight i Blood Ties. A Moonlight, es descobreixen vampirs moderns, integrats a la societat contemporània. En aquesta sèrie, existeixen dos mitjans de desfer-se d’un
vampir: el foc o la decapitació. Una estaca paralitza el vampir i l’argent funciona com un verí sobre aquest.
La sèrie Ultraviolat ensenya científics lluitant contra Codi V.
Les germanes Halliwell de la sèrie Encantades (Charmed) també s’han d’enfrontar als vampirs en diversos episodis. Aquests vampirs són dirigits per unes reines i aquesta raça és en conflicte amb els dimonis i els bruixots que els han expulsat de la societat infernal. Si es maten les reines dels vampirs, tots els sequaços moren igualment.
Còmics
Els vampirs ocupen llocs rellevants en el còmic:
- Sóc un Vampir, de Carlos Trillo i Eduardo Risso.
- El Ball de la rata morta de Jan Bucquoy i de Jean-François Charles.
- El Gran Vampir i El Petit Vampir de les sèries epònimes de Joann Sfar.
- Hellsing, mangues de Kta Hirano.
- Rapinyaires de Jean Dufaux i Enrico Marini.
- Rèquiem, Cavaller Vampir, de Pat Mills i Olivier Ledroit
- El Príncep de la nit, de Yves Swolfs
- 30 days of night, de Steve Niles i Ben Templesmith
Videojocs
- BloodRayne
- Castlevania (sèrie)
- Caçadors nocturns (Vampirs, Darkstalkers).
- Dirge of Cerberus: Final Fantasy VII.
- El llegat de Kain.
- Boktai.
- Vampir: La Mascarada – Redempció.
- Vampir: La Mascarada - Nissagues aquests dos últims sent directament inspirats en jocs de rol.
Jocs de rol
Arquetipus del monstre de cara humana, el vampir apareix en molts jocs de taula (El Furor de Dràcula), de videojocs i de jocs de rol com l’arxienemic a enfrontar a l’últim episodi. Però igualment com a personatge a encarnar en els jocs de rol:
- Vampir: L’època medieval (The Dark Ages).
- Vampir: la Mascarada.
- Vampirs: la família de l’est (Kindred of the East).
- Vampir: el Rèquiem.
Facultats atorgades als vampirs de ficcions
Segons els mites, llegendes o autors, el vampir disposa de forces o de febleses diferents. Així, a
la novel·la de Bram Stoker, les facultats de Dràcula són enumerades de manera precisa per un dels personatges, el doctor Van Helsing:
“El nosferatu no mor, com una abella, després d’haver picat una vegada. Ben al contrari, esdevé més forti té així, doncs, més poder per a fer el mal (...). A més disposa de la nigromància, que és,, tal com indica la seva etimologia ho indica, l’endevinació per mitjà dels morts, i tots els morts a qui es pot apropar estan a les seves ordres (...). Ell pot, dins les seves limitacions, aparèixer on i quan vol i en qualsevol de les formes que esculli. Té capacitat, en la seva àrea d’acció, de dirigir els elements: la tempesta, els núvols, el tro; domina i utilitza els animals mes vils: la rata, l’òliba, el rat-penat, l’arna, la guineu i el llop. Pot créixer o reduir la seva mida i, fins i tot, esfumar-se i aparèixer sense ser vist (5)”.
El mateix personatge precisa tanmateix més endavant que diversos mitjans són utilitzables per eliminar el vampir :
“És fins i tot més presoner que un esclau a al galera, que un boig a la seva cel·la . No pot anar allà on vulgui; ell que no pertany a la natura, ha d’obeir, així i tot, alguna de les seves lleis encara que no sapiguem per què.. No pot entrar en lloc si no hi ha algú de la casa que l’inviti a passar, encara que després hi pot tornar quan li plagui. El seu poder desapareix, com el de tots els éssers malignes, a l’alba. Només en determinats moments gaudeix d’una certa llibertat. Si no és al lloc que li correspon, només s’hi pot desplaçar al migdia, a l’albada o a la posta del sol (...). Així, doncs, mentrestant pot fer el que vol, dins dels seus límits, quan té la seva terra, el seu taüt. La seva casa-infern que li fa de llar, un lloc profà (...); i d’altra banda, només pot traslladar-se quan arriba
el moment. Diuen que tan sols pot passar la mar en la marea alta o amb les aigües en calma. A més, hi ha coses davant de les quals no té cap poder, com l’all –del que ja tenim proves– i els objectes sagrats com aquest símbol, el meu crucifix (...). Enfrontat amb ell és impotent i, en llur presència s’allunya guardant un respectuós silenci. Hi ha també més coses (...): un ram de roses silvestres sobre el seu taüt impedirà que se’n mogui; una bala sagrada disparada contra el fèretre el matarà, de manaera que sigui realment mort, igual com una estaca que li travessi el cor –ja en coneixem els resultats– o bé separar-li el cap del tronc li proporcionaran descans etern (6).
A la primera pel·lícula que s’inspira en la novel·la, Nosferatu, Murnau no estableix més que un sol mitjà que permeti eliminar el vampir: una dona amb el cor pur ha de fer al comte que s’oblidi de la sortida del sol. És d’aquí on va néixer la creença en els efectes nocius dels raigs del sol sobre els vampirs, cosa que serà explotada en la majoria de les pel·lícules. D’altra banda, Murnau, com els altres cineastes, no detallen tant les facultats dels vampirs –per a alleugerar la trama, certament. Però els en atorguen d’altres; així, les pel·lícules en les quals va interpretar Bela Lugosi es va desenvolupar la idea que els vampirs posseïen un poder hipnòtic que els permet, sobretot, seduir eficaçment les dones.
En el seu Dràcula, Coppola inventa noves regles. Així, el seu personatge principal és capaç de beure i de menjar. Es pot igualment desplaçar de dia - i no només a certes hores.
Així, el vampir:
- S’alimenta de sang.
- Ja ha mort i no potser aniquilat de nou més que per pràctiques especials: estaca al cor, clau al cap, una decapitació o una cremació (la tradició popular reclamava les quatre a la vegada (7). Ha de ser enterrat llavors a la cantonada d’una cruïlla (diverses variants).
- No està sotmès a envelliment.
- Practica la «masticació». En nombroses llegendes, el vampir no s’alimenta més que de sang, sinó també de despulles humanes i de carn, fins i tot de la seva pròpia: el vampir practica en efecte l'automasticació de la seva carn i de la seva mortalla (8).
- Es fa més poderós amb l’edat, és a dir que resistirà millor als llocs sants o a l’aigua beneita, per exemple.
- Té un color pàl·lid (9) o una pell d'una blancor pàl·lida.
- Té la facultat de transformar-se en animal (un animal qualsevol a voluntat (10) o de manera única en llop, ratpenat, segons els autors) o en boira (11). Les formes que li són atorgades segons els autors poden ser diverses: granota, aranya, de vegades fins i tot llegums i altres objectes inanimats. Convé assenyalar que, contràriament a l'home afectat de licantropia, que ha de treure’s la seva roba abans de prendre la forma d’home-llop, el vampir no sembla necessitar despullar-se per convertir-se en animal.
- És molt fort, molt ràpid, i té una excel·lent visió nocturna (12).
- Pot ser rebutjat i damnificat per símbols sagrats (crucifix, aigua beneïda) (13).
- No suporta la llum del sol; però no el destrueix.
- Pot llegir els pensaments.
- No es reflecteix en els miralls.
- No pot travessar un llindar o penetrar en un edifici sense haver estat convidat a fer-ho.
- No pot salvar travessar l’aigua corrent.
- S’indisposa per l’olor de l'all.
- Està obligat a comptar totes les llavors d’una bossa bolcada davant d'ell, i a deslligar tots els nusos que es trobi, fins i tot si el dia arriba, i no ho pot evitar fins que s’ha acabat la tasca (14).
- Té un do per a la seducció del què se serveix per apropar-se a algunes a les seves preses, sovint a les dones.
- No ha de beure la sang i menjar la carn d’un humà mort, fet que li pot causar
un enverinament molt greu.
(1) Dom Augustin Calmet, Traité sur les apparitions des anges, des démons et des esprits et sur les revenants, et vampires de Hongrie, de Bohème, de Moravie et de Silésie, 1751
(2) Homer. Odissea, c. X,520-540, «Circe».(3) Veure Lestat el vampir.
(4) Sobre la tangibilitat dels vampirs en el cinema, es pot consultar l'estudi de Thomas Schlesser (veure bibliografia). El vampir, per oposició a la figura esborronada i anònima del zombi, és «cap de cartell i afirmació física», un «suport privilegiat per a la composició de l'actor» així com per a «l'espectacle del fantàstic» i el símbol del sorgiment violent i dramàtic de la mort.
(5) Bram Stoker. Dràcula. Traducció de Sílvia Aymerich. Barcelona: Laertes, 1995, pàg. 291.
(6) Ibid, pàg. 294-295.
(7) Jean Goens. Loups-garous, vampires et autres monstres, 1993.
(8) Michael Ranft. La Mastication des morts : De masticotione mortuorum, Phillipe Retrius, 1679 et De masticatione mortuorum in tumulus, 1728.
(9) Jean Goens, op. cit.
(10) Ibid.
(11) Ibid.
(12) Ibid.
(13) Ibid.
(14) Dràcula II: Ascensió(2003) de Patrick Lussier.
Bibliografia
Phillipe Retrius. De masticotione mortuorum, 1679.
Michael Ranft. De masticatione mortuorum in tumulus, 1728.
Dom Augustin Calmet. Traité sur les apparitions des anges, des démons et des esprits et sur les revenants, et vampires de Hongrie, de Bohème, de Moravie et de Silésie, 1751.
Collin de Plancy. Histoire des vampires et des spectres malfaisans, 1818
Obres modernes
Jean Marigny. Sang pour Sang, Le Réveil des Vampires. Collection «Découvertes» N°161, Gallimard, 1993.
Jean Goens. Loups-garous, vampires et autres monstres. CNRS, Paris, 1993,(ISBN 2-271-05085-5).
Pérel Wilgowicz. Le Vampirisme, de la Dame Blanche au Golem, Essai sur la pulsion de mort et sur l'irreprésentable. Césura, 2000, (ISBN 2-905709-83-9).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada